BLOG DE MÚSICA
INSTRUMENTS DE CORDA
CORDA PINÇADA
Marta Sánchez i Carmen Otero
1-Guitarra
-Etimologia:
La paraula guitarra ve de gitara que prové del grec
-Descripció:
La guitarra és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta, amb
una forma que recorda el nombre vuit, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis cordes i un mànec, damunt el qual hi ha el diapasó, dividit en dinou compartiments .
-Procedència:
Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català. El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab. El seu origen va ser a finals de XVIII i a principis del segle XIX, a partir d’aquesta guitarra han derivat altres: acústica, flamenca, elèctrica, etc.
-Parts de la guitarra: 
Artista:
Paco de Lucia:
2. Espineta
-Etimologia:
Procedeix del italià spinetta
-Descripció:
L'espineta és un instrument musical de corda pinçada dotat de teclat. En aquest sentit és semblant al clavicèmbal i al virginal. Segons la classificació de Hornbostel-Sachs és un cordòfon tipus cítara de taula, accionat per mitjà d'un teclat. Hi ha dos tipus diferents d'espinetes: les poligonals i les travesseres. El primer tipus presenta una forma de la taula harmònica i de la caixa de ressonància de tipus poligonal irregular (d'aquí el seu nom), més aviat pentagonal; en alguns casos podia tenir una forma rectangular. Les cordes discorren paral·leles al teclat i té els dos ponts sobre la taula harmònica; aquesta està travessada pels saltadors (les peces que contenen el plectre que pinça la corda per tal que entri en vibració, i que es desplacen en sentit vertical).
-Procedència:
Durant la segona mitat del S. XIII ja que se coneixen instruments semblants a Itàlia en el S.XII). El seu màxim resplendor es situa al S. XVI i al S. XVII.
-Parts:
-Artista:
No s’ha trobat ningun.
3. Llaüt
-Etimologia:
Ve de l’àrab al-kûd que vol dir ‘fusta’.
-Descripció:
El llaüt és un instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància en forma de mitja pera, amb el fons còncau, corbat, constituït per diverses lames de fusta, unides entre elles, unida a un mànec de llargada variable. El llaüt consta de 12 cordes afinades per pars al uníson, el llaüt es pot afinar de diferents maneres:
Instrument
|
Afinació
|
Llaüt del Renaixement, de sis ordres
|
|
Llaüt del Renaixement, de vuit ordres
|
|
Llaüt de transició cap al Barroc, de 10 ordres
|
|
Llaüt barroc de 13 ordres
|
|
-Procedència:
Al segle VI els búlgars van portar el komuz de coll curt als Balcans, i al segle IX els musulmans van dur l'oud a la península Ibèrica, seguint l'evolució. Fou molt utilitzat entre els segles XIV i XVIII i va ressorgir de nou al segle XX amb el moviment denominat de la música antiga. El seu període d'esplendor, però va ser el del Renaixement i el del Barroc.
-Parts:
El llaüt consta de les parts següents:
Batedor o diapasó.
Caixa de ressonància.
Roseta.
Cordes.
Pont.
-Artistes:
4.Ukulele
-Etimologia:
Prové de Hawai
-Descripció:
L' ukulele és un instrument cordòfon, semblant a una guitarra petita, de quatre cordes pinçades, tradicional de les illes Hawaii. És un parent proper del tiple i del cavaquinho portuguès.
-Procedència:
Aquest petit instrument va ser molt popular durant la primera meitat del segle XX i és un element fonamental en els conjunts de música tradicional hawaiana. L'ukulele també ha estat incorporat en conjunts d'altres gèneres musicals, que van de la cançó popular al jazz, sovint perquè aporta un toc humorístic o exòtic.
-Parts:
Artistes:
5. Bandurria
-Etimologia:
Del llatí pandurium i aquest del grec antic o πανδοῦρα.
-Descripció:
La bandúrria pertany a una de les famílies d'instruments pinçats, polsats, de pua o plectre. En la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup: 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de caixa. És un instrument de sis cordes dobles polsades, les 2 primeres dobles d'acer (antigament de tripa fins a les terceres) i les altres quatre dobles entorxades, que solen puntejar-se amb un plectre. La tècnica d'interpretació de la bandúrria és idèntica a la del llaüt, encara que de tessitura aguda (una octava per damunt del llaüt) i les seues cordes estan afinades per quartes.
- Bandurrino o bandurrí, tessitura sopranino una quarta per damunt de la bandúrria
- Bandúrria (llaüt soprano) afinació de la 1a a la 6a corda: La, mi, si, fa#, do#, sol(#)
- Llaüdí o Sonora (llaüt contralt) afinació: una quarta per damunt del llaüt
- Llaüt (llaüt tenor) afinació: una octava per sota de la bandúrria
- Arxillaüt (llaüt baríton) afinació: una novena per davall del llaüt
-Procedència:
Des del S. XIV ha evolucionat notablement: al S. XVI tenia tres cordes afinades en quintes; al començament del S.XVIII, cinc dobles cordes afinades en quartes, a les quals fou afegida, dins la segona meitat del mateix segle, una altra doble corda , i arribà, així, a les sis dobles cordes actuals. Així mateix, passa a generalitzar-se l’ús de cordes metàli·liques
-Parts de la bandurria:
-Artista:
Leonardo Cohen
6. Charango
-Etimologia:
Prové d’Amèrica del sud del charán
-Descripció:
-Procedència:
Les investigacions que s'han fet en relació a l'origen del charango, són molt escasses i moltes de les que existeixen tenen molt poc rigor científic, raó per la qual es fan molt difícils de plantejar.
-Parts:
-Artistes:
Jaime torres:
7. Balalaica
-Etimologia:
Procedeix del rus: балала́йка.
-Descripció:
La balalaica és un instrument de corda pinçada originari de Rússia. Pertany a la família del llaüt i es caracteritza pel seu cos triangular, quasi pla, amb una petita boca de ressonància prop del vèrtex superior de la tapa, un coll llarg i estret, i tres cordes (sis en alguna variant) de metall o tripa. Es construeix en diverses mides; a les de to més agut es polsen les cordes amb els dits, a les de to més greu amb un plectre i a les de tessitura intermèdia, indistintament d'una manera o de l'altra.
-Procedència:
La seva procedència és de Rússia a partir del S. XVII.
-Parts de la balalaica:
-Artista:
Aleksei Arkhipovsky:
8. Mandolina
-Etimologia:
El terme mandolino prové de l'italià i apareix citat en documents per primer cop l'any 1634.
-Descripció:
La mandolina és un instrument musical de corda. En la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup 321.321 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de bol -les que tenen el fons corbat- o al grup 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de capsa, les que tenen el fons pla. El nombre i tipus de cordes de la mandolina ha variat amb el temps i el lloc, però la configuració predominant actualment és la de la mandolina napolitana, amb quatre cordes dobles afinades com el violí (sol-re-la-mi), tot i que, a diferència del violí, les cordes de la mandolina es pincen amb un plectre. La caixa de ressonància pot ser còncava o plana.
-Procedència:
A finals del segle XVI apareix a Itàlia la mandola, l'instrument precursor de la mandolina. El nom fa referència a la menor magnitud de l'instrument. Durant el segle XVII es fabriquen mandolines a Itàlia, fins i tot el famós luthier Antonio Stradivari en documenta la construcció.
-Parts:
Més informació sobre les parts de la mandolina:
-Artista:
Antonio Calsolaro:
9. Sitar
-Etimologia:
El seu nom procedeix d'un antic instrument Persa anomenat Setar.
-Descripció:
El sitar és un instrument musical de corda tradicional a l’Índia hi ha Pakistan, d' arquitectura similar a la de la guitarra i al banjo, tot i que la caixa de ressonància és semiesfèrica i el mànec és més llarg i travessat per nombrosos trasts.Segons la classificació Hornbostel-Sachs és un cordòfon compost del tipus llaüt. S'identifica pel seu so metal·litzat i els seus glissandos.
El sitar és un instrument versàtil amb so delicat i brillant, apropiat per expressar el lent desenvolupament dels ragas així com per servir a la interpretació virtuosa.
-Procedència:
Instrument musical de Nort de l'India. Alguns musicòlegs afirmen que tant l'instrument com el nom provenen del Sehtar de Pèrsia Peró existeixen altres teories al respecte.
-Parts:
-Artista:
Ravi Shankar:
10. Timple
-Etimologia:
La paraula “timple” prové segons diversos autors de la paraula “tiple”.
-Descripció:
El timple és un instrument musical de cordes típic de les Illes Canàries. Consisteix en una petita guitarra de cinc cordes o en alguns casos de quatre cordes i amb una caixa de ressonància estreta i bombada per sota denominada gepa. L'afinació del timple pot ésser variant segons per a què s'usi i qui sigui intèrpret, però l'afinació més usada de l'instrument és RE, LA, MI, DO, SOL.
-Procedència:
Té un origen incert, amb diverses influències europees y americanes. A la actualitat està present a totes les Illes Canàries, part integrant essencial de les agrupacions del arxipèlag
-Parts:
-Artista:
Anònim:
11. Tiorba
-Etimologia:
Del italià tuorbe.
-Descripció:
Instrument cordòfon compost i sense cordal, de la família del llaüt, precedent immediat del chitarrone romà, que aparegué al segle XVI i que, com ells, desaparegué al final del segle XVIII
-Procedència:
La tiorba va aparèixer a Itàlia cap a finals del segle XVI.
-Parts:
-Artista:
Daniel Zapico:
12. Clavicèmbal
-Etimologia:
Del llatí clavis cioè "chiave" e cymbalum ossia "cembalo"; que significa "cembalo a chiavi".
-Descripció:
És un instrument musical de teclat de cordes polsades (a diferència del piano o el clavicordi, que són de cordes percudides). La família del clavicèmbal també inclou els instruments més petits coneguts com a virginal i espineta. Aquesta família d'instruments possiblement s'originà quan es començà a adjuntar un teclat a l'extrem d'un saltiri.
-Procedència:
L'origen del clavicèmbal, tot i que poc clar, es pot situar cap a finals de l'edat mitjana. Les primeres referències escrites daten del segle XIV, una època en què es realitzaren avenços en maquinària i rellotgeria i, per tant, és possible que s'adaptés algun tipus de mecanisme als saltiris.
-Parts:
Artistes:
13. Arpa
-Etimologia:
La paraula va arribar al castellà per el francès ‘’harpe’’ que prové del germànic ‘’harpa’’.
-Descripció:
L'arpa és un instrument de corda pinçada compost per un marc ressonant i una sèrie variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Les cordes poden ser pinçades amb els dits, les ungles o amb un plectre.
-Procedència:
El començament del sistema més reeixit es trobà al Tirol austríac a finals del segle XVII, consistia en uns ganxos que al ser accionats manualment escurçaven la longitud de la corda un semitò, però no totes les cordes disposaven d'aquest mecanisme, per exemple una arpa alemanya d'aquest tipus amb 36 cordes tenia 32 ganxos. Entre 1720 i 1740, el mecanisme es desenvolupà.
-Parts:
-Artista:
14. Viola de mà
-Etimologia:
Deriva de l'occità antic violao viula.
-Descripció:
La Viola de mà, anomenada Vihuela en castellà i Viola da mano en portuguès i italià, va ser un instrument de corda molt popular a les penínsules ibèrica i itàlica, així com a Llatinoamèrica, en el segle XVI. En aquests països, a diferència de la resta d'Europa, va reemplaçar el llaüt com a instrument més popular.
En la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup: 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de caixa.
La viola de mà té una figura similar a la de la guitarra. És feta de fusta i consta d'un mànec amb una xifra variable de trasts, normalment deu, un claviller, 11 cordes fetes de tripa, disposades en una de solta més cinc parelles de cordes afinades igual (ordres), i una caixa de ressonància en forma de número 8, amb un o més forats a la tapa (taula harmònica) i amb una petita barra transversal per a fixar-hi les cordes (cordal). La caixa té parets laterals rectes (riscle) i el fons pla o lleugerament acanalat
-Procedència:
Les primeres referències a la viola de mà són del segle XV: el compositor valencià Lluís del Milà publicà l'any 1536 l'obra ‘’El Maestro’’, la primera col·lecció de música per a viola de mà; la notació musical que s'hi utilitza és la tablatura. La viola de mà va ser l'instrument de corda més estès en la música ibèrica dels segles XV i XVI, però caigué progressivament en l'oblit.
-Parts:
-Artista:
15. Lira
-Etimologia:
Prové del llatí lyra, i aquest del grec λύρα.
-Descripció:
La lira és un instrument musical cordòfon que es toca pinçant o polsant les cordes. La seva morfologia consisteix en una caixa de ressonància de la qual surten dos braços, paral·lels o més sovint divergents, que es troben units per un travesser al qual es lliguen les cordes.
-Procedència:
Els egipcis van atribuir el seu origen a Dyehuty, déu de la saviesa, l'escriptura, la música i de la Lluna, en la mitologia egípcia. Segons els grecs, Hermes la va construir amb la closca d'una tortuga i unes canyes. Va ser l'instrument d'Orfeu i el que acompanya a Apol·lo com a símbol de l'Estat ciutadà, de la cultura i de la música. Possiblement fos també l'instrument que tocava el rei David tot acompanyant el cant dels salms.
A finals del segle XVIII i al segle XIX molts lutiers van firmar instruments fruits de la hibridació de la lira amb altres instruments.
-Parts:
No s’han trobat les parts.
-Artista:
Anònim:
CORDA FREGADA
Alina Arpa i Ainhoa Gómez
1-Violí:
-Etimologia: De l’italià Violino, diminutiu de Viola.
-Descripció: És un instrument de corda fregada que té quatre cordes i és el més agut de la seva família.
Les cordes s’afinen per intervals de quintes.
Mida del violí
|
Mida en cm
|
Edat promedi en anys
|
1/16
|
35-38
|
3-4
|
1/10
|
39-42
|
4-5
|
1/8
|
43-46
|
5-6
|
1/4
|
47-51
|
6-7
|
1/2
|
52-56
|
7-8
|
3/4
|
57-60
|
9-11
|
4/4
|
>60
|
11 o més
|
Les partitures de música estan escrites en clau de sol(antigament, clau de violí)
Antigament les cordes dels violins eren de budell. Avui dia poden ser també de budell entorxat amb alumini, plata o acer. La corda més aguda, la de mi , és directament un fil d’acer i ocasionalment d’or.
El violí és l’instrument més barat de la seva família, però també és el que por arribar a obtenir els preus més desorbitats en els models més sofisticats.
-Procedència:
-Parts del violí:
-Músic:
David Garret, va néixer el 4 de setembre a Alemanya.
2-Violoncel:
-Etimologia: De l’italià Violonchelo.
-Descripció: Es toca amb un arquet o pizzicato. Té quatre cordes afinades en la, re, sol i do.
Tradicionalment és considerat com l'instrument que més s'assembla a la veu humana. Al llarg de la història de la música s'han compost moltes obres per a violoncel a causa de la seva importància dins el panorama musical, ja que és un instrument bàsic en moltes formacions instrumentals.
-Procedència:
Va aparèixer poc després del violí, al voltant de 1560, Itàlia.
El seu "pare" és la viola de braccio. Hi van haver moltes modificacions fins arribar al violoncel actual.
-Parts del violoncel:
Les parts del violoncel són pràcticament les mateixes que les de la resta d'instruments de corda fregada. La caixa de ressonància, o cos del violoncel, està formada per una tapa superior, una tapa inferior i una "faixa", que és una secció de fusta que uneix les dues tapes, creant una caixa buida. A l'interior d'aquest cos es troba el bastidor, que és una estructura de reforç per a les tapes i serveix per a controlar la vibració, i l'ànima, una barreta transversal de fusta uneix les dues tapes del violoncel a la part mitjana, i serveix perquè el violoncel entri en ressonància amb les cordes.
A la tapa superior, Hi ha dos orificis per on surt el so, anomenats "efes" (per la seva forma semblant a aquesta lletra). Als dos costats del cos hi ha dues escotadures, que tenen una forma còncava als dos costats del cos, que en permeten la seva millor subjecció de l'instrument amb els genolls, i, sobretot, permet que hi passi l'arc i no topi amb el cos quan es toquen les cordes més laterals, en aquest cas, el do i el la. És al voltant d'aquesta caixa on es troben la resta d'estructures.
Començant des de dalt, primer es troba el cap (amb la voluta i el claviller, on estan inserides les clavilles que serveixen per a subjectar les cordes), el mànec i el diapasó (sense "trasts", com tots els instruments de la família del violí, a diferència de la guitarra). Des de la meitat de l'instrument, es troba el pont i una mica a sota del cordal, que aguanta les cordes i ajuda a afinar el violoncel, ja que es troben allà incloses les claus (petites peces metàl·liques amb la mateixa funció de les clavilles).
A la seva part inferior encaixat el botó, d'on surt la pica, una peça metàl·lica la funció de la qual és subjectar l'instrument a terra i regular-ne l'alçada per a la comoditat del violoncel·lista.
El pont és una peça de fusta situada cap a la meitat superior del violoncel i sobre la qual si recolzen les quatre cordes. Ha d'estar en posició perpendicular al pla del violoncel i a la mateixa distància de les efes. No està enganxat ni clavat a la tapa, sinó que és subjectat gràcies a la pressió que exerceixen les cordes.
Encara que la mida estàndard professional del violoncel és el de 4/4, existeixen instruments d'altres mides més petits, com 3/4, 1/2, 1/4 o 7/8. Els violoncels barrocs són més petits que els moderns.
-Músic:
Jacqueline Du Pré, va nèixer el 26 de gener de 1945 a Oxford i va morir el 19 d’ocrubre de 1987 a Londres.
3-Contrabaix:
-Descripció:
És el més greu de la seva família, es toca dret o assegut en un tamboret alt. Es fa sonar amb l’arquet o pizzicato(amb els dits).
L’arc es pot agafar d’acord amb dues tècniques, la francesa que és com en els altres instruments de la seva família i l’alemanya, en què el palmell de la mà es col·loca perpendicularment a l’arc.
És un instrument que es troba en molts tipus de conjunts, des de l’orquestra fins a la cobla.
Normalment té 4 cordes, a l’orquestra en té 5 i a la cobla 3.
Les cordes són de tripa, i estan afinades per quartes i no pas per quintes.
El claviller és en forma de voluta, les clavilles no entren a pressió sinó roscades.
-Procedència:
Els orígens del contrabaix daten del segle XVI, l'època la qual sembla que ja existia un instrument semblant anomenat violone.
La situació del contrabaix en l'àmbit musical del segle XVIII era poc satisfactori. Aquesta agonia es prolongà fins a l'entrada en escena de "Domenico Dragonetti", que va promoure la seva inclusió definitiva a l'orquestra i es va convertir en el primer virtuós.No va ser fins al segle XIX que el contrabaix adopta les característiques i la forma actuals, combinant elements propis del violí i de la viola.
-Parts del contrabaix:
-Músic:
Willie Dixon, va nèixer a Misisipi el 15 de juny de 1915 i va morir el 29 de gener de 1992
4-El rabec:
-Descripció:
És un instrument de corda fregada normalment amb el fons o darrere de la caixa de ressonància arrodonit i un perfil que des del coll fins a la caixa va augmentant gradualment.
És d'ús popular a la península ibèrica, portat, probablement pels àrabs a Espanya i estès especialment per la serralada Cantàbrica (sobretot a Cantàbria, Palència, Astúries i Lleó, i en un àmbit més dispers a Àvila, Càceres, Zamora, Burgos, La Rioja i Toledo).
-Procedència: El rabec neix en uns moments en què quasi mai la música no era escrita per a un instrument en concret, sinó que es tocava en qualsevol ocasió i mitjà en què pogués anar bé i, tot i que va sobreviure fins a l'època del Barroc, moment en què d'una manera més clara cada música és pensada per a un instrument concret, no ho va fer en els àmbits de lamúsica culta. A part d'això, les fonts testimonien que era emprat per a la música de ball i per acompanyar cançons. A partir del segle XVI hi ha molta música que especifica que és per a rabecs de diferents mides.
-Músic:
Anònim, no hi han músics coneguts que toquin el rabec.
5-El sarangi:
-Descripció:
És un instrument de corda fregada, conformat per un cos de fusta d'on surten quatre cordes -que són tocades amb un arc. La seva estructura s'assembla a una versió primitiva d'un violí. Igual que altres instruments de corda de l'Índia, posseeix, a més de les quatre fregades, una vintena de cordes de filferro que vibren.
És molt popular en zones rurals de l'Índia, Nepal, Bhutan i Bangla Desh.
-Etimologia:
El seu nom: sa-ranga significa 'amb colors', perquè produeix un so encantador i colorit.
-Parts del sarangi:
-Músic:
Ram Narayan, va néixer el 25 de desembre del 1927 a en Udaipur a Índia nord-occidental
En aquest primer URL es pot veure a Ram Narayan tocant el sarangi però en mala qualitat.
En aquest segon URL es pot veure amb més claritat l’instrument del sarangi sent tocat, però per un anònim.
6-L’octabaix:
-Descripció:
L’Octabaix és un instrument que produeix els sons musicals més greus de tot l’espectre audible per l’ésser humà.
Les seves 3 cordes produeixen sons dues octaves per sota de les que pot produir el contrabaix. S’afina per cinquenes ascendents.
-Procedència:
És un instrument musical inventat a finals del 1849 pel francès Jean Baptise Vuillaume.
-Músic:
A la universitat de Mòdena es va gravar una demostració de l'Octabaix amb fins educatius, on s'explica la seva relació amb la família dels instruments de corda fregada.
7-La lira de Creta:
-Descripció:
És un instrument de corda fregada, tradicional de l'illa de Creta. Linstrument, de tres cordes, es disposa en posició vertical i no sempre recolza enlloc sinó que a vegades s'aguanta suspès a l'aire amb la mà esquerra. L'arc, a vegades incorpora uns picarolsque sonen el mateix fregar les cordes.
-Procedència:
La lira de Creta, és considerat com la forma de supervivència més popular de la lira de Bizancimedieval, un avantpassat de la majoria dels instruments d'arc europeu.
-Etimologia:
-Músic:
Psarantonis
8-Viola:
-Descripció:
A diferència del violí, no té una mida estàndard i la seva llargada oscil·la entre els 38 i els 44 centímetres de llargada de la caixa de ressonància. Normalment aquestes mesures s'indiquen en polzades (entre 15 i 17 polzades els instruments per a adults).
Els materials i la forma de l'instrument són iguals als del violí, però les seves dimensions són més grans. La tècnica d'arc, de mà esquerra i de suport de l'instrument també són les mateixes que les del violí, si bé adaptant les relacions de pes i velocitat d'arc, així com el tipus de vibrat a la tessitura més greu de l'instrument. Això fa que hi hagi una llarga tradició -avui potser menys que en temps passats- d'instrumentistes que tocaven ambdós instruments.
La música de viola està escrita en clau de do en tercera per als registres greu i mig de l'instrument, i en clau de sol per als registres aguts
-Procedència:
La viola que actualmente conocemos nace entre los siglos XVI y XVII.
-Parts dels instruments:
-Músic:
Lionel Tertis va nèixer el 29 de desembre de 1876 a Hartlepool i va morir el 22 de febrer de 1975 a Wimbledon.
En aquest vídeo es pot escoltar a Lionel Tertis però no es veu una viola sent tocada.
En aquest vídeo es pot observar a una viola sent tocada.
9-La fídula:
-Descripció:
És un instrument de corda fregada emprat en la música medieval, amb un so que podríem qualificar de profund. Té un so més greu que el seu contemporani el rebec medieval.
Deriva probablement de la lira bizantina.
Posseeix cinc cordes que poden ser de budell, de seda o, segons alguna crònica, de metall.
-Parts de de l’instrument:
La caixa pot tenir forma d'oval, de gota d'aigua, de rectangle amb les cantonades arrodonides, o també de vuit, similar a la moderna guitarra. Les clavilles poden ser frontals, és a dir del dau frontal de l'instrument, o posteriors.
-Músic:
Anònim, no hi ha ningú famós que la toqui
10-El morin juur:
-Descripció:
El morin juur és un instrument musical de corda fregada tradicional de Mongòlia. És un dels instruments més característics i importants del poble mongol.
-Etimologia:
Prové de la paraula mongolesa морин хуур
-Parts de l’instrument:
L'instrument consisteix d'una caixa de ressonància de fusta de forma trapezoidalsobre la qual es fixen dues cordes. Es toca amb l'instrument col·locat en posició vertical a la falda del músic o entre les seves cames.
-Músic:
Sambuugiin Pürevjav(no em trobat dades seves)
El vídeo es d’un músic anónim.
11-L'erhu:
-Descripció:
És un instrument de corda fregada tradicional xinés amb dues cordes i que es toca amb arc. És l'instrument més popular a la família huqin d'instruments de corda fregada.
-Parts de l’instrument:
Les seves parts són: un coll format per una vara llarga vertical en el seu extrem es localitzen dues clavilles per afinar i en la part inferior una petita caixa de ressonància coberta amb pell de pitó a la banda frontal. Es fixen dues cordes des de les clavilles fins a la base i un petit nus de corda (qian jin) es col·loca al voltant del coll i les cordes funcionant com a nus que hala les cordes cap a la pell, mantenint un petit pont de fusta en el seu lloc.
-Músic famós:
Yang Xue, va nèixer el 16 d’octubre de 1978 a Bejing, China.
12-La Lijerica:
-Descripció:
És un instrument musical de corda fregada de la zona de Dalmàcia a Croàcia i les zones croates de l'est d'Hercegovina. Té forma de pera, i té tres cordes les quals es toquen amb un arquet.
Normalment apareix per acompanyar la dansa linđo o poskočica típica de la zona.Tot i que el seu lloc preferent és en la música tradicional, també se la pot trobar en la música popular.
-Etimologia:
El nom és un diminutiu de «lira», i probablement deriva de la lira de Bizanci. D'altra banda, té vincles amb altres instruments com el kemenche turc, la lira calabresa, la lira de Creta i el gadulka.
-Músic:
No hi ha ningun músic famós.
13-El Gadulka:
-Etimologia:
El nom prové de la paraula en búlgar Гъдулка. Denominacions alternatives són "gudulka" i "g'dulka". El seu nom prové d'una arrel que significa "fer soroll" "brunzir".
-Descripció:
És un instrument de corda fregada tradicional de Bulgària. Pertany al grup de les anomenades "lires de bol fregades amb un arquet". El gadulka és part integrant dels conjunts instrumentals tradicionals, que sonen habitualment en contextos de música de ball.
El gadulka habitualment té tres cordes (a vegades quatre) i un màxim d'unes altres deu cordes simpàtiques a sota, encara que hi ha una variant més petita de l'instrument, que és pròpia de la regió de Dobrudja sense cordes simpàtiques. L'intèrpret només toca les cordes superiors –mai les simpàtiques- i no les arriba a pressionar fins a primer sobre el coll de l'instrument. Aquest se sosté en posició vertical i l'arc –agafat per sota, és a dir amb el palmell de la mà mirant amunt- el frega perpendicularment. Tot i que hi ha diverses afinacions en ús, la més habitual o estàndard és la2-mi3-la3 en el cas de les tres cordes principals. Les cordes simpàtiques estan afinades cromàticament per cobrir –com a mínim i segons el nombre que n'hi hagi- entre la i mi.
El gadulka està relacionat amb el gudok rus. Un altre possible origen podria ser la lira de Bizanci.
-Parts de l’instrument:
El coll i el cos de l'instrument estan esculpits en una sola peça de fusta, de manera que el cosa forma una mena de bol com en el cas del llaüt. La taula harmònica en fusta tova, també està esculpida, formant una lleugera corba en sentit oposat al del fons. En general la seva construcció és més aviat pesant comparada, per exemple, amb la del violí, tot i que hi ha gadulkas que estan construïts amb gran exquisidesa. En general l'instrument no té cap tipus de decoració o ornamentació més enllà de la del claviller. El pont situat entre els dos forats de ressonància en forma de "D" té una pota recolzada sobre la tapa harmònica mentre que l'altra passa per un dels forats de ressonància fins al fons de la caixa de ressonància. D'aquesta manera, la vibració de les cordes és transferida directament a ambdós extrems –superior i inferior- de la caixa de ressonància.
-Músic:
No hi ha cap músic famós.
14- El baríton:
-Descripció:
És un instrument de corda fregada de la familia de la viola de gamba, de ús habitual a Europa durant el segle XVIII, va caure en desús degut a la seva gran dificultat d’interpretació.El baritón va ser oblidat per complet durant el segle XIX, però ha sigut recuperat al durant el segle XX.
-Parts de l’instrument:
La seva mesura es semblant a la del violoncel, té sis o set cordes que són fregades amb l’arc, més altres, entre nou i vint-i-quatre que són pulsades pel pulgar del músic, això el converteix en un instrument tant de corda fregada com de corda pinçada, tot i que se la considera un instrument de corda fregada.
-Músic:
Avui dia entre els músics que toquen el baríton en destaquen Jeremy Brooker, Kazimierz Gruszczyński, José Manuel Hernández, John Hsu i Roland Hutchinson.
No hem trobat ningún vídeo.
15-El sihu:
-Etimologia:
El seu nom prové de sì (四, quatre en xinès) i hú (胡, hu, abreviació d'erhu)
-Descripció:
Té quatre cordes. La caixa i el coll són de fusta noble i la tapa harmònica de pell de serp, cabra o ovella. Es construeix en diverses mides; el més greu afinat en do, do, sol sol; el mitjà a la quinta superior i el més agut encara una altra quinta més agut (re, re, la, la). Es toca recolzant-lo a la falda i fent sonar les cordes de dues en dues. Les cerres de l'arc passen entre els dos parells de cordes.
Principalment s'associa a la cultura de Mongòlia i es toca tant en aquell estat com a la regió autònoma de la Mongòlia interior, a la Xina. També s'usa a les regions xineses de Liaoning, Jilin i Heilongjiang. També és un instrument d'acompanyament dels gèneres narratius xinesos. Són instruments similars a aquest el dörvön chikhtei khuur de Mongòlia i el byzaanchy de Tuva.
-Músic:
CORDA PERCUDIDA
Alvaro Armada i Judith Vidal
1-Clavicembal
-Etimologia:
Es creu que va derivar del saltiri grec (psalterion), encara que la seva invenció es dóna durant el Renaixement, a mitjans del segle XV i XVI.
-Descripció:
El clavicembal, molt conegut i utilitzat durant el Barroc, va caure en l'oblit, i la majoria de les peces escrites per a ell van començar a ser interpretades en el nou pianoforte, avantpassat del nostre piano modern. Com el seu nom indica, aquest permet canvis de volum amb només variar la intensitat de pulsació de les tecles
-Procedència:
L'origen del clavicèmbal, tot i que poc clar, es pot situar cap a finals de l'edat mitjana. Les primeres referències escrites daten del segle XIV, una època en què es realitzaren avenços en maquinària i rellotgeria i, per tant, és possible que s'adaptés algun tipus de mecanisme als saltiris. Un manuscrit llatí de Henri Arnault de Zwolle presenta alguns diagrames detallats d'un petit clavicèmbal.
-Parts: 
-Músic: Bach
PIANO
-Etimologia: pianoforte.
-Descripció:
Està compost per una caixa de ressonància, a la qual s'ha afegit un teclat mitjançant el qual es percuten les cordes d'acer amb martellets folrats de feltre, produint el so. Les vibracions es transmeten a través dels ponts a la taula harmònica, que els amplifica. Està format per un arpa cromàtica de cordes múltiples, accionada per un mecanisme de percussió indirecta, a la qual se li han afegit apagadors.
-Procedència
Va ser inventat entorn de l'any 1700 pel paduano Bartolomeo Cristofori. Entre els seus antecessors es troben instruments com la cítara, el monocordi, el dulcémele, el clavicordi i el clavecí. Al llarg de la història han existit diferents tipus de pianos, però els més comuns són el piano de cua i el piano vertical o de paret.
-Parts:
-Músic:
Claudio Arrau León va nèixer a Chillán, Chile, 6 de febrer de 1903 i va morir a Mürzzuschlag, Austria el 9 de juny de 1991.
SANTUR
-Descripció
El santur és un instrument de corda percudida. El percutor pot ser una vareta que colpeja una corda o més creant melodies o bé un grup de cordes creant un acompanyament rítmic. És un romboide amb cordes greus, i estret per l'altra, agudes. Es subjecten les cordes en un clau al lateral esquerre i una clavilla giratòria, de metall, clavada al lateral dret. La corda es recolza sobre un pont mòbil (com un peó d'escacs), anomenat Harrak, i toca a directament en una vareta de metall sobre aquest pont i en sengles varetes (més fines) en els extrems del romboide esmentats; la corda, metàl·lics, es recolza doncs en tres punts també metàl·lics.
-Procedència: prové de persia.
-Parts:
-Músic:
Chaharmezrab Nava,
FORTEPIANO
Etimologia: Gravicembalo col piano e forte.
-Descripció: els fortepiano són uns instruments musicals de corda percudida amb teclat, instrument intermedi entre el clavicordi i el piano del segle XIX. Aquest instrument té un so bastant diferent del piano modern. Oients poc introduïts en la música, escoltant amb els ulls tancats el poden confondre amb un piano vertical no gaire ben cuidat, degut principalment al fet que, mentre al fortepiano les cordes reposen en un marc de fusta que esmorteeix el so en certa mesura per la absorció del material, al piano modern aquest marc és metàl·lic, el que li atorga un so més brillant i potent. La major diferència sonora pot apreciar-se en les notes més agudes que sonen manifestament més apagades i amb menor persistència acústica.
-Procedència: el primer forte-piano, amb una base quadrada com el clavicordi, va ser construït per Gera CE Friederici (un alumne de Silbermann) el 1758.
-Parts:
SALTIRI
-Descripció: el saltiri que consisteix en una caixa de ressonància sobre la qual s'estenen les cordes, que són premudes pels dits o percutidas amb pals. El percutor pot ser una vareta metàl·lica o de fusta que colpeja una corda, creant melodies o diverses cordes. Les seves cordes, fetes de metall, les fixa clavilles sobre una caixa de ressonància plana. El seu marc és triangular o trapezoïdal amb nombroses variacions de forma.
-Procedència: probablement, l'origen d'aquest es troba al sud-est asiàtic, ja que està representat en una escultura javanesa del segle XIV. És l'exemple més clar d'instrument que, sense experimentar massa transformacions, s'ha adaptat a les més diverses cultures.
CLAVICORDI
-Etimologia: del llatí clavis ("clau") i Chorda ("corda").
-Descripció: el clavicordi és un instrument musical europeu de teclat, de corda percudida i so molt feble. Les tecles del clavicordi són simples palanques; quan s'enfonsa una d'elles punteja la corda amb una petita pua de metall ("tangent") inserida en l'extrem contrari de la tecla. Aquesta tangent determina l'afinació (to) de la corda al dividir-la en la seva longitud. La longitud de la corda entre el pont i la tangent determina l'altura (afinació) del so. Una de les dues parts de la corda dividida no sona perquè està en contacte amb una faixa de feltre agut. L'intèrpret pot fer un petit vibrato (ràpida i gairebé imperceptible variació de l'afinació) realitzant un efecte amb el dit, anomenat en alemany Bebung ('tremolor'): fa variar la força amb què manté estreta la tecla mentre la tangent es troba en contacte amb la corda. Quan el martell abandona la corda, aquesta deixa de sonar i té una corba d'extinció rápida.según la força de l'atac es pot variar la intensitat, encara que aquesta sempre serà molt feble.
-Parts:
Dulcímer
-Etimologia: del llatí dulcis, dolç i el grec melos, melodia
-Descripció: està compost de diverses cordes de filferro disposades en grups de dos a cinc per nota i distribuïdes al llarg d'una caixa de ressonància plana i amb forma trapezoïdal. Les cordes passen sobre ponts que es troben acoblats a la caixa harmònica. Cada corda està equipada amb una sordina controlada per un pedal. La tessitura del dulcémele és bastant àmplia i va des re2 a mi6. El so resulta en ser colpejades per uns martells lleugers que produeixen un so vibrant, sec i metàl·lic. Existeixen variants de disposició d'escales cromàtiques i no cromàtiques.
-Procedència: és un antecessor del piano, encara que no posseeix tecles, i té el seu origen en l'Orient Pròxim, probablement com el santur persa. A Espanya va ser conegut en el segle XII i cap a 1800 havia arribat a la Xina, on hi va cridar yangqin (cítara estrangera).
6- Berimbau:
El berimbau (portuguès berimbau) és un instrument de corda semblant a un arc musical, fet d'una vara de fusta flexible i un filferro, als que s'afegeix una carbassa (cashishi), que fa de caixa de ressonància.
El berimbau té el seu origen a Angola. Allà fan servir juntament amb altres instruments com els: khoisan, ovambo, humbi, nyaneka i mbundu.
Aquest instrument va ser portat pels esclaus angolesos al Brasil, on s'utilitza (entre altres) per acompanyar la dansa acrobàtica capoeira.
Descripció
Aquesta espècie d'arc musical està compost per tres elements:
Una vara de fusta flexible arquejada, d'entre 1,5 i 1,7 m (en portuguès beriba , o biriba , que és una planta molt comuna al Brasil );
Una corda de filferro (que generalment es pren dels pneumàtics de actuacions per ser acerat i de gran resistència), tensada entre els extrems de la vara;
En la seva part inferior té lligada una carbassa amb el fons tallat (perquè funcioni com caixa de ressonància) i un cashishi (cistell de vímet).
El tocador de berimbau fa servir la mà esquerra per subjectar l'instrument i amb una pedra o una moneda estreny més o menys la corda, mentre amb la mà dreta la percudeix amb un pal.
La mà dreta que sosté la vareta entre el polze i l'índex, sosté també al cashishi amb els dits mig i anular. D'aquesta manera cada cop de la vareta sobre la corda del berimbau és acompanyada pel so sec i vegetal del caxixi.
No te music conegut.
7- Clavinet:
Un clavinet és un instrument musical d'entenimentades percutidas inventat pel luthier alemany Ernst Zacharias i fabricat per la companyia Hohner. És essencialment un clavicordi amplificat electrònicament, anàleg a una guitarra elèctrica. El seu distintiu so staccato ha aparegut particularment en el funk, el Jazz fusió, el reggae i la música disc.
Diversos models van ser produïts al llarg dels anys, incloent els models I, II, L, C, D6, i I7. La majoria dels models consisteixen en 60 tecles i 60 entenimentades associades, donant-li rang de cinc-octava de F0 a I5.
Cada tecla utilitza una petita punta de goma per crear un efecte "hammer on" (sostenir la vibració sobre una corda) sobre una corda similar a la d'una guitarra, com en un clavicordi convencional. L'extrem de cada entenimentada pansa a través de l'armadura del filat. Quan es deixa anar la tecla, el filat fa que la corda immediatament deixi de vibrar. Aquest mecanisme és completament diferent del d'altres productes de *Hohner, el cembalet i la pianet, que usen un principi de plectre o de coixins adherents que copegen cilindres de metall.
Descripció:
La majoria de models té dos sistemes de captadors, els quals se situen a dalt i sota les cordes. El *clavinet té interruptors per seleccionar aquests sistemes i un dispositiu de sortida a guitarra que es pot connectar a un amplificador de guitarra. Els primers models de *clavinet solament oferien captadors individuals ("Single coil"); el D6 va introduir un disseny amb sis captadors natius.
8- Címbalo
El címbalo (també conegut per *dulcimer) és un instrument musical. Es creu que el poble gitano ho va portar a l'Europa oriental aproximadament al segle XIII. És molt utilitzat en la música de països com Hongria, Romania, Eslovàquia, Ucraïna, etc., i en la música persa iraniana, on se li coneix com santur.
És un instrument de corda i es toca amb un parell de malls en ambdues mans, copejant les cordes per fer-les sonar. És una espècie de saltiri però de major grandària, encara que també els hi ha portàtils.
L'instrument es va fer popular en l'Imperi austrohúngaro i va ser utilitzat per tots els grups ètnics al país, incloent a jueus klezmorim, així com els músics eslaus i magiares (hongaresos), els romaníes (gitanos) i els músics lautari. L'ús d'aquest instrument es va estendre a la fi del segle XIX i va substituir a la kobza en els conjunts folklòrics romanesos i moldavos. En Valaquia s'usa gairebé com un instrument de percussió. En Transilvania i Banat, l'estil de tocar-ho és més tonal, amb arpegios pesats.
No te un artista conegut que el toqui.
9- Dulcimer:
Un dulcimer és un instrument musical medieval de cordes percudides per dues baquetes molt fines, afinades diatònicament i fixades damunt una caixa de ressonància, que acostuma a tenir forma rectangular o -més sovint- trapezoïdal. El nom seria una fusió de dulcis (dolç en llatí) i melos (cançó o melodia en grec). El seu origen és incert però una tradició sosté que el seu origen seria en terres de l'actual Iran ara fa aproximadament unes 2000 anys.
També rep aquest nom la família extensa d'instruments tradicionals basats en els mateixos principis acústics i morfològics que es troben des del Sud-est asiàtic, la Xina, l'Índia, Iran, Europa oriental (Ucraïna, Bielorússia), Grècia (on rep el nom de santouri, de la mateixa rel que el santoor de l'Índia i el santur persa) i diferents països d'Europa central: Hongria (on rep el nom de címbalom, Romania, Eslovàquia, Polònia, República Txeca, Àustria, Baviera. També forma part de les tradicions musicals de diverses zones de la Gran Bretanya; d'aquest folklore va passar al dels Estats Units.
No te un music conegut.
10- Pianola
La pianola o piano mecànic és un instrument musical que incorpora el mecanisme del piano al qual s'agreguen elements mecànics i pneumàtics per permetre la reproducció automàtica de la música perforada en un rotllo de paper. En realitat es tractaria d'una pianola/piano, ja que permet tant la seva execució manual per un pianista com la seva execució automàtica mitjançant un rotllo de paper perforat.
Mecanisme
El mecanisme pneumàtic és abastit per un grup de manxes-mogudes generalment per pedals accionats per una persona-, sense que aquesta requereixi coneixements musicals. Aquestes manxes poden ser accionades per un motor elèctric
Història
No és possible atribuir la invenció d'aquest instrument a una sola persona, ja que els seus nombrosos mecanismes van ser inventats al llarg d'un període prolongat, principalment durant la segona meitat del segle XIX. Una de les versions més famoses va ser la creada per Edwin Scott Votey a 1897 a la ciutat de Detroit (Michigan).
11- Organillo:
El organillo és un instrument musical portàtil inventat a principis del segle XIX a Anglaterra.
És un instrument al que es pot tocar sense saber gens de música. Per produir música solament fa falta girar un manubrio que fa moure sobre el seu eix a un cilindre que conté unes pues de diferents formes i grandàries que mouen al seu torn a uns macillos que repercuteixen en les cordes de piano que se situen a l'interior d'un calaix fent-les sonar. Cada corró solia tenir 10 temes diferents. En els instruments moderns la selecció de la peça s'efectua mitjançant una vareta amb osques, cadascuna correspon a una partitura.
Per la seva facilitat de maneig, va anar un instrument popular que va conviure amb el piano i fins i tot amb els gramòfons, substituint-los a la festes populars. Era un instrument tradicional en les revetlles de Madrid, en algunes de les quals encara s'utilitza.
12- Virginal:
El virginal és un tipus de clau, clavicémbalo o espineta però més petit, de forma diferent (*oblonga o rectangular) i amb un sol teclat al llarg de l'instrument, no en un extrem. Ha estat reviscut al segle XX per executar música antiga.
Es va difondre als Països Baixos (en el 1500) i a Anglaterra (en el 1600). Les seves cordes corrien paral·lelament al teclat o, de vegades, en diagonal.
El nom prové probablement del llatí virga, pal, verga, vareta o martinete; també podria provenir del llatí virginâlis ('virginal') el que indicaria el fet que era tocat generalment per noies; en canvi actualment s'ha rebutjat la teoria que derivava de la Reina Verge perquè ja des de molts anys abans era conegut amb el nom de virginal. El terme italià spinetto o espineta s'utilitza tant per al virginal com per a un instrument semblat amb forma d'ala d'ocell.
